Hort del Claver

dimecres, 9 de febrer del 2011

El dia 26 de Gener a natura ens va tocar fer l’hort.

Primer de tot vam presentar els treballs que teníem per deures, vam visitar la web de l’hort, i desprès vam anar a l’hort.

Vam fer moltes coses, a la Alba i a mi ens va tocar treure les fulles seques, a la Maria fer fotos...

Jo m’ho vaig passar molt bé, i em penso que els altres també.

Júlia Regany Ramon 6è

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

LES ROSES FRANQUES

He vist unes roses – d’un vermell pujat,
D’un vermell negrós, - d’un vermell morat.
Penjaven grontxan-se – del mur d’un jardí:
Ningú les pot heure, - no es poden collir.
Són les roses lliures – de la servitud:
Són les roses franques, - no paguen tribut.
Ni de baix s’abasten – ni de dalt estant:
El gipó ni el gerro – no s’en gaudiran.
Brillar al sol veuran-les – des de lluny la gent,
Donaran la flaire – al bon grat del vent;
Mes cap mà atrevida – les apomarà
Ni alenada humana – les mustigarà.
No com les flors altres, - són de qui les vol:
Són lliures, són pures, - són del vent i el sol.
Passaran la vida – gronxant-se i rient,
I abrusades se les emportarà el vent.

Joan Maragall

Un poema per a l'hort

El meu hort

Al meu hort tothom treballa:

cucs i fems fan de cuiners,

i un espantaocells de palla

va fent fora els malfeiners.

Les abelles van que volen

passejant de flor en flor,

i així escampen tot el pol•len

i es fan fruits d’allò més bons.

Quatre canyes fan barraca,

com els indis de l’Oest,

perquè hi pugi la tomaca,

la mongeta o el pesolet.

L’aigua corre per les plantes

fent l’ofici de cambrer

i serveix als qui en demanen

l’aliment que els va més bé.

Les arrels, menja que menja,

i les fulles, respirant.

El meu hort és una festa,

però es fa festa treballant.

Ricard Bonmatí

Ricard Bonmatí i Guidonet (Barcelona, 12 d'octubre de 1954) és un escriptor, rapsode i rondallaire català. És llicenciat en filologia catalana. Del 1978 al 1989, va treballar de mestre d'educació primària. Des del 1990 és escriptor i traductor per a infants i joves, i també d'assessor de mestres.

PA AMB TOMÀQUET (Miquel Martí i Pol)

Déu ens dó ser catalans
per menjar bon pa amb tomàquet
amb un raig d'oli discret
i un pols de sal si fa falta;
pa de pagès si pot ser,
que és més saborós que els altres,
i tomàquet ben madur,
però que no ho sigui massa.

Déu ens dó un tall de pernil
o llonganissa ben ampla
perquè acompanyin el pa
ben sucadet amb tomàquet;
pernil de bon mastegar,
llonganissa de la Plana,
que els osonencs en això
tenim molta nomenada.

Déu ens dó tot el que he dit
i bons amics a la taula
per compartir el que mengem
i fer petar la xerrada
que conversar amb els amics
sempre sol despertar gana
i el menjar, si és compartit,
resulta més agradable.

Notes i apunts:

Miquel Martí i Pol va néixer el 19 de març del 1929 a Roda de Ter. i va morir el 11 de Novembre de 2003, als 74 anys. Aquest poema pertany al llibre: Bon profit! (1987)

L' Alfàbrega

Joan Maragall
(1860-1911)

L'AUFÀBREGA

Aquesta mata olorosa
de la nit de Sant Joan
llença flaire, silenciosa,
entremig de la bravada
de la nit incendiada
per tants focs que es van alçant.

Entremig dels núvols roigs,
el cel blau i les estrelles;
entremig dels crits de goig,
remoreig de fontanelles,
i entre el baf esbojarrant,
una flaire es va escampant
fresca, suau i candorosa:
les aufàbregues la fan:
són les mates oloroses
de la nit de Sant Joan.

Donzelles enamorades
d'un nuvi esdevenidor,
escabellen les aufàbregues
perquè facin més olor.

L'aufàbrega escabellada
és un encenser violent
que llançant la flaire enlaire
augmenta l'encantament.

Quina olor més fresca i forta,
ara que els focs ja se'n van!
Sant Joan, obriu la porta
perfumada de Llevant!

I en el matí d'aures blanes
l'aufàbrega trobarà
altres aromes germanes
que la nit fan oblidar.

1897, El pas de l'any

EL BON HORTOLÀ

Ell estima els infants, els ocells, les erugues,
aquells núvols pacífics que no coven tempesta,
aquell sol que madura les ombres i les branques,
els joves tanys d’abril i la pluja que els mulla.
El caminet fondal, amb una sèquia al marge,
que cada tarda el mena fins a l’hort.

Ell comença el treball per les tasques feixugues
i quan està cansat es reposa en la resta.
Després, quan tot es fet, damunt les lloses blanques,
s’adorm, sota el parral, amb un són que el despulla.

I somnia el vailet que saltarà la tàpia
i robarà les peres quan ell ja serà mort.

Màrius Torres

La GINESTA

LA GINESTA

La ginesta altre vegada,

la ginesta amb tanta olor,

és la meva enamorada

que ve al temps de la calor.

Per a fer-li una abraçada

he pujat dalt del serrat:

de la primera besada

m'ha deixat tot perfumat.

Feia un vent que enarborava,

feia un sol molt resplendent:

la ginesta es regirava

furiosa al sol rient.

Jo la prenc per la cintura:

la tisora va en renou

desflorant tanta hermosura

fins que el cor me n'ha dit prou.

Amb un vimet que creixia

innocent a vora seu

he lligat la dolça aimia

ben estreta en un pom breu.

Quan l'he tinguda lligada

m'he girat de cara al mar...

M'he girat al mar de cara,

que brillava com cristall;

he aixecat el pom enlaire

i he arrencat a córrer avall.

JOAN MARAGALL (1860 - 1911)

El Pi de Formentor

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l’eterna primavera,

i lluita amb les tormentes que assalten la ribera,

com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;

no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d’aromes sa testa consagrada

i li donà per trone l’esquerpa serralada,

per font l’immensa mar.

Quan lluny damunt les ones renaix la llum divina,

no canta per ses branques l’aucell que encativam;

el crit sublim escolta de l’àguila marina,

o del voltor que passa sent l’ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel,

té pluges i rosades i vents i llum ardenta,

i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge;

domina les muntanyes i aguaita l’infinit;

per ell la terra és dura, mes besa son ramatge

el cel qui l’enamora, i té el llamp i l’oratge

per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades

i vencedor espolsa damunt les nuvolades

sa cabellera real.

Arbre, mon cor t’enveja! Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…

oh vida, oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l’altura com l’arbre els penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquiles ‘niran per la ventada

com l’au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera

La primavera

He desertat de ma ribera
-oh, por, la por!-
la tendra fada remeiera
-remei i olor.
Per qui ens ha pres la primavera
no hi ha perdó.

Digueu-me sí,
digueu-me no.

Les flors abans escotorides
-abril, setí-
llangueixen com les nostres vides,
sense destí,
que ni de somnis són ardides
-ho eren ahir.

Massa dic no,
massa dic sí.

L'emboirament que ens acompanya
-ai, la claror!-
batalla perd, batalla guanya
-quina remor!
La primavera se'ns fa estranya,
i el sí i el no.

Qui ens ha afollat la primavera
no té perdó.
Arderiu, Clementina